Un nou Pacte Progressista per Eivissa?
L’esquerra sempre es divideix. No seré jo qui vingui a desmuntar aquest mite, que té bons fonaments i explica més d’un resultat electoral. De totes maneres, hem de dir que no és cert del tot, com a mínim no ho és sempre. Una excepció que podria venir a confirmar la regla, la trobem a les Pitiüses. Aquestes illes sempre han comptat amb un Partit Popular fort i l’esquerra ha entès, en més d’una ocasió, que en la unió hi ha la força. L’exemple que a tots ens pot venir al cap és l’escó de Formentera, que es troba actualment en possessió d’una coalició formada per Gent per Formentera, PSIB-PSOE i EUIB.
Però no és de Formentera de qui venim a xerrar avui, propòs fer-ho sobre la gran de les illes, Eivissa. La proposta per aquest article és fer un exercici d’aquesta política ficció que ens agrada tant a Passes Perdudes. Li aniria millor a l’esquerra eivissenca si anés unida? Podria recuperar el Consell? Creixeria en parlamentaris? Com li hagués anat l’any 2019? Mirem de respondre aquestes preguntes.
Però com sempre que fem aquest tipus de viatges, abans de partir hem de fer un parell d’alertes prèvies:
La primera és que en política 1+1 no sempre és igual a 2. És molt comú que davant un resultat electoral s’escoltin propostes de sumes entre blocs o com hagués estat el repartiment si dues o més forces s’haguessin sumat. L’experiència ens diu que la multiplicitat d’opcions activa a més electors i que és complicat que tots se sentin còmodes en una coalició. En una hipotètica coalició d’esquerres a Eivissa, un elector del PSIB, es podria sentir desencantat de votar també a candidats de Podem, o a la inversa, i podria acabar decantant-se per l’abstenció.
El segon punt a tenir en compte és en quina mesura interessa, segons el nostre sistema electoral, presentar una coalició. No hi ha una fórmula fixa per preveure això, però un objectiu seria fer valor a vots que normalment queden fora del repartiment d’escons. En el cas eivissenc ens trobaríem amb Ara Eivissa. La formació aporta uns considerables 1.300 vots a les eleccions a Consell i al Parlament, que es queden lluny de ser convertits en representants i a què una coalició d’esquerres podria voler rendibilitzar.
No seria la primera vegada:
Supòs que en aquest punt coincidireu que el tema és interessant, però també us demanareu perquè Eivissa, perquè no fer el mateix exercici per a una altra illa o per totes. La resposta és que en aquesta illa l’agrupació d’esquerres ja ha tingut lloc amb anterioritat. Tot i que en l’actual escenari, el derivat de les eleccions de 2019, les formacions d’esquerra anessin separades, podem afirmar que hi ha cultura d’agrupació.
El punt de partida d’aquesta història se situaria en el Pacte Progressista per Eivissa, creat l’any 1996 i que va agrupar a diversos moviments socials amb el PSIB-PSOE, Els Verds, Esquerra Unida, Entesa Nacionalista i Ecologista d’Eivissa i Esquerra Republicana de Catalunya. L’objectiu era aglutinar tot el vot d’esquerres i poder fer un tomb a la política eivissenca, que venia sent dominada per la dreta.
El primer repte, d’aquest nou objecte polític, seria apropiar-se del senador d’Eivissa i Formentera, que estava en mans del Partit Popular. Ho va aconseguir en el mateix any en forma d’agrupació d’electors i assolint una àmplia avantatja sobre els populars.
L’eufòria d’aquesta primera victòria a la cambra alta va convidar a l’optimisme davant les eleccions autonòmiques i locals de 1999. Les expectatives es varen complir. La socialista Pilar Costa va ser nomenada presidenta del Consell Insular d’Eivissa, després de ser la força amb més representants al parlament per l’illa. També es va aconseguir l’ajuntament de Vila. La victòria de l’esquerra a la gran de les pitiüses va ser clau perquè Antich arribés al Consolat de Mar, canviant la dinàmica autonòmica.
L’any 2003 va ser el següent moment del Pacte Progressista, que ja coneixia quina era la fórmula de la victòria. Però aquesta segona vegada, les coses no anaren tan bé i el Parit Popular, que venia en una dinàmica molt positiva, va aconseguir guanyar la cursa al Parlament i al Consell. L’esquerra només va conservar l’ajuntament de la capital.
Per a 2007 i 2011 els protagonistes podien semblar similars, però hi havia canvis importants. Aquesta vegada la coalició era formada pel PSIB-PSOE i Eivissa pel Canvi, una agrupació que ajuntava a tots els anteriors companys de viatge, però amb una forta presència del moviment contra les autopistes a l’illa, que havia assolit un gran pes social. L’èxit va ser relatiu. L’any 2007 es va obtenir un empat tècnic amb el PP, però el 2011, el partit de dreta va obtenir una clara avantatja, obtenint 8 seients pels 4 del PSIB-PSOE + Pacte.
Des del 2015 i amb l’aparició de Podem, que sempre ha tingut una força considerable a l’illa, l’experiment d’ajuntar a l’esquerra no s’ha tornat a repetir. L’esquerra per separat va resultar clarament guanyadora el 2015 aconseguint 2 escons més que la dreta i el Consell insular. Però l’any 2019 les forces es varen igualar al Parlament (5:PP, 5: PSIB-PSOE, 1: PODEM, 1: Ciutadans) i la dreta va recuperar el Consell.
Consell d’Eivissa:
Feta la història, comencem ara fer política ficció. L’ajuntament d’Eivissa es troba actualment en mans de l’esquerra, per tant, la institució primera que l’esquerra voldria recuperar seria el Consell Insular. Com ja hem dit la clau se situaria en treure rèdit dels vots d’Ara Eivissa que queden lluny d’obtenir representació, però tampoc són testimonials.
Partint de la conjectura que si els tres espais es presentessin junts se sumarien matemàticament els vots, que ja hem dit que podria no ser així, els resultats no haguessin estat molt més optimistes per l’esquerra. Com veiem al gràfic, s’haguessin obtingut 6 consellers, la mateixa xifra que PSIB-PSOE i Podem junts. El que sí és cert, és que aquesta suma de partits hagués quedat propera del setè seient, en concret a 150 vots. Si la coalició hagués activat a més electors dels que es van mobilitzar per separat, es podria haver aconseguit el govern. Però això és molt suposar, també podria haver desincentivat o activat a més votant de la dreta.
Fer extrapolacions per a 2023 resulta complicat, ja sabeu que a Balears les dades públiques són escasses o pràcticament inexistents. Però hi ha algunes tendències que es poden contrastar. Sembla que per la dreta, el PP està recuperant força, mentre que C’s podria ser substituït per VOX, obtenint 1 conseller. Pel que fa a l’esquerra, sabem que junts haguessin quedat més propers al govern. Aprofitar el relat d’un canvi de govern va funcionar amb anterioritat i si la suma d’esquerres es presentés amb aquest missatge al Consell, podria arribar a motivar a l’electorat.
Parlament Balear:
Si fem cas a les enquestes publicades recentment, al govern pot anar de molt pocs escons. El 2019 el bloc de l’esquerra i el de la dreta varen empatar en escons a Eivissa. L’esquerra voldrà conservar el govern i per això podria considerar clau obtenir un bon resultat a Eivissa, obtenint així, avantatja sobre l’altre bloc.
Donant una ullada al repartiment pel parlament del 2019, veiem que el resultat hagués estat diferent si l’esquerra s’hagués presentat en bloc. De fet, tindrien 7 dels 12 escons en joc a l’illa. Certament, no hauria anat de molt; de fet, aquest setè escó l’hauria tingut el PP a només 28 vots, deixant a aquesta formació amb 5.
Aquest escenari convida més a plantejar una possible coalició de cara al 2023. Sembla que davant d’un escenari de major força per part dels Populars al 2019, poder optimitzar el màxim de vots seria una bona idea. Potser l’objectiu no seria tant guanyar en escons, sinó que la dreta no ho faci.
En conclusió, costa afirmar amb molta rotunditat que una esquerra unida tendirà a millors resultats que separada en les eleccions del maig del 2023. Sí sembla que al Parlament li hagués anat millor al 2019, però pel Consell Insular el resultat seria el mateix. En la meva opinió és una idea que es pot explorar. La possibilitat de ser més competitiva pot animar a l’elector d’esquerres i això podria convidar a una major participació. Però cal recordar que una coalició és sempre un terreny complicat, per les relacions entre partits i perquè part de l’electorat es pot sentir contrariat pel fet d’assumir les contradiccions de votar a partits que no són amb el que més simpatitzes. Aquesta seria la clau, que la il·lusió guanyés a les contradiccions, i aconseguir això no seria fàcil.
Julián Claramunt Marco.
