La Llei de polítiques de joventut, davant un repte generacional històric

Notícia:

Setze anys després que el 2006 s’aprovàs la Llei integral de la joventut, la primera de l’etapa autonòmica en aquest sentit, el Govern ha tramès al Parlament el Projecte de Llei de polítiques de joventut. Aquest, amb canvis des del mateix títol que la fan passar d’“integral de joventut” a “de polítiques de joventut”, té l’objectiu d’establir un nou marc per afrontar l’emergència juvenil i entomar el repte d’actualitzar-se a les profundes transformacions succeïdes en aquesta dècada i mitja, des de la Gran Recessió fins a la COVID-19.

De què parlam quan parlam de joventut?

En invocar un concepte com el de joventut és necessari destriar-ne els elements substancials, un brau que el Projecte intenta encarar establint que és un “col·lectiu social divers i heterogeni que viu una etapa vital plena amb necessitats específiques”: és a dir, no és una fase de transició, sinó plena i amb característiques pròpies derivades de les relacions socials que el determinen (quelcom fonamental quan, segons el CIS, l’edat o la generació són el segon major element d’identificació de les persones 18–34). Aquesta particularitat, que s’expressa en fets com que el tram 20–29 és el de major taxa de risc de pobresa o d’exclusió (32%; 45% en immigrants (Vallespir, 2021)), ve afavorida per un sistema mancat d’equitat intergeneracional, que facilita que les crisis recaiguin en el jovent (Simón, 2021).

Si es pretenen localitzar aquestes característiques definitòries, podria dir-se que els joves són 196.738 ciutadans balears d’entre 15 i 29 anys (el 16,6% del total i el 23,7% comptant fins als 35, i més si s’hi inclou tot jove que desenvolupa alguna activitat, com proposa C’s), destacant que el 41,2% no és nascut a l’arxipèlag. Aquest és un punt important, doncs el debat sobre la definició del jovent començarà des del punt en què el Projecte no l’amplia als 35 anys i el circumscriu entre els 16 i els 30 (un topall ja alt en comparació amb les legislacions europees i alineat amb els 30,6 anys d’una creixent edat mitjana de maternitat).

Però hi ha molt més a banda d’aquests nombres freds, començant pels efectes psicològics de la pandèmia: el CIS mostra que una gran majoria dels menors de 35 té por a no recuperar la vida d’abans (62,4%) i “inquietud i temor davant del futur” (72%), alhora que un 24,8% està “especialment tens o ansiós” sempre o la major part del temps. Aquests factors tenen una forta incidència en la salut i en el rendiment (Illán, Moner i Riera, 2021) i agreugen efectes com l’apatia o l’exigència d’immediatesa (Mora, 2021), un guant que recullen tant el Govern, introduint la promoció la salut mental, com l’oposició, per exemple amb la reclamació del PP d’un pla estratègic específic.

Tampoc no es troba en millors condicions l’àmbit formatiu, i això malgrat ser un espai cabdal en la definició del futur del jovent i haver tendit a ser un focus privilegiat de les polítiques de joventut per la tradicional simplificació jove=estudiant (Balardini, 2000). Les Illes Balears són la comunitat amb menor taxa de matriculats universitaris d’entre 18 i 24 anys (10,7%, un terç del 31,5% estatal) i la segona en abandonament educatiu (el 21,3% dels menors de 24 no completen segona etapa de Secundària, per un 16% a Espanya i sent l’objectiu Europa 2020 del 10%). Per acabar-ho d’adobar, s’hi dona una incidència especialment sensible del biaix de gènere, explicitada en què als 17 estudien més dones que homes però als 18 les posicions s’intercanvien bruscament, quan el 55,1% de les dones que estudiaven deixen de fer-ho (OBJIB, 2021). Els factors mencionats en aquest paràgraf tenen a veure, en bona part, amb la influència que exerceix una estructura productiva basada en el model turístic.

Aquests efectes es traslladen al camp laboral, terciaritzat (el 86,7% de l’ocupació jove balear és al sector serveis) i sacsejat per la COVID-19 (el 2020 l’ocupació caigué del 47,9% al 38,2%, facilitant que el 49,8% dels joves 25–34 hagi patit intranquil·litat per no poder afrontar les despeses). Això es suma a altres registres preocupants, com que la taxa balear d’atur juvenil era del 43,4% el juny pel 17% de l’UE o que el 14,2% dels espanyols 25–34 considera que un dels principals problemes a l’Estat és la qualitat del treball (gairebé duplicant els majors de 35) i és un dels problemes de major afectació personal per al 19%. Sense dubte, això ha contribuït a fer créixer un 157% en només deu anys les persones d’entre 15 i 34 anys inscrites a les Illes Balears que resideixen a l’estranger, però, tot i així, es produeix un descens en la identificació de classe baixa/obrera, emmarcant-s’hi el 17,6% d’espanyols majors de 35 però només el 14,9% dels 25–34 i el 13,1% dels 18–24.

I amb la manca d’inserció laboral l’espiral continua i s’hi relaciona directament la baixa emancipació. És un problema d’incidència dramàtica sobre el jovent balear, doncs si el 20% dels joves 18–34 del centre i nord d’Europa viu amb els seus pares (Simón, 2021), ho fa el 82,4% dels balears 16–29: s’ha emancipat el 17,6% fins i tot quan el 37% treballa, decalatge afavorit per ser la comunitat amb més joves subocupats i la segona amb més parcialitat (López, Flamarique i Barrera, 2021). Així, i sumant-hi que les Illes Balears són la comunitat de major cost de compra per als joves i la segona de lloguer i preu d’habitatge usat (un 52,5% més que l’Estat), no és estrany que el 31,5% de les llars joves estiguin sobreendeutades pel 17% estatal. Tot això afavoreix la marginació del jovent, que, com mostra Sònia Vives (2013) per a Palma, es relega hipotecat a la perifèria de la Via de Cintura, amb tots els efectes socials derivats d’aquesta segregació.

La Llei del 2022 davant la del 2006: drets i nous principis

Els setze anys entre lleis comporten canvis de forma inevitable, i aquests són sensibles en aspectes que l’esquerra ja havia reclamat llavors. Així, a tall d’exemple poden ressenyar-se l’addició dels grups de joves (col·lectius reconeguts sense precisar de personalitat jurídica) o dels professionals de l’àmbit de la joventut, que per primera vegada es conceptualitzen i compten amb una regulació i requisits específics.

Però, sense dubte, una de les grans novetats serà la inclusió dels drets i deures de la joventut, que l’esquerra havia reivindicat assegurant que, sense aquests, la Llei quedava mancada de transversalitat (pel que s’oposaven a la denominació d’”integral” ara esborrada) i es limitava a l’assistencialitat i al règim sancionador. Així, en el nou redactat destaca el blindatge com a drets de certes demandes juvenils: principalment el dret a ser considerats un col·lectiu amb necessitats específiques i el dret a ser destinataris de polítiques d’emancipació (convertint-ho de retruc en deure per a les Administracions). Això com a mínim, doncs El PI ha proposat estendre considerablement aquesta llista més enllà d’aspectes específics de la joventut, per incloure-hi aspectes com les llibertats, els drets lingüístics o la supressió de les violències masclistes.

En tot cas, en aquest punt queda clar que el Projecte assumeix que un dels principals reptes que s’hauran d’encarar és el de l’emancipació, concretant-ho ja quan estableix que un mínim del 15% del parc públic d’habitatge haurà de destinar-se a persones joves (proporcionalment al seu pes poblacional, malgrat que El PI reclama augmentar-ho al 20% per fer-ho compensatori). Aquesta mesura precisa de l’acompanyament de més passes per poder ser realment eficaç i no quedar coixa (principalment, pot dir-se que reforçar les oportunitats formatives i professionals, elements reconeguts pel Projecte com a continguts de les polítiques de joventut), però ja suposa una materialització d’aquest reconeixement de drets i de la direcció empresa.

Alhora, un altre dels grans aspectes que canviaran amb la nova Llei serà l’actualització dels principis que han de regir les polítiques de joventut, destacant l’afegit dels criteris d’intergeneracionalitat, equitat, corresponsabilitat, interseccionalitat i adequació al règim lingüístic. Això simbolitza el canvi governamental (el xoc lingüístic entre lleis és clar), però també de perspectiva en el debat polític sobre la joventut en introduir-s’hi termes, com la interseccionalitat, que lluny estigueren de plantejar-se fa setze anys i d’altres que se resignifiquen, com la reclamació del PP que la llibertat sigui un principi de les polítiques.

Això afecta directament una de les qüestions en què més insisteix el Projecte: l’orientació de les polítiques de joventut. L’esquerra considera que la Llei 10/2006 s’hauria limitat al lleure (que ara passarà a tenir una llei pròpia) quan les necessitats juvenils reclamarien una implicació transversal i adequada al seu context de crisi, especialment en aquells aspectes ara reconeguts com a drets generacionals. Així, es defensa la instauració d’un nou model de polítiques públiques de joventut perquè passin a ser liderades pels nous principis, enfocaments i reptes ja mencionats i que siguin participades per un IBJOVE i un CJIB als quals s’actualitzarà el règim (d’acord amb la legislació post-2006) i s’ampliarà l’autonomia.

Al mateix temps, però, i per concloure, cal tenir present que aquestes polítiques tendran el repte d’aconseguir una participació juvenil activa, com ho és també per a la democràcia: és una cohort allunyada de les institucions i amb nivells decreixents de participació, en un altre procés agreujat per la pandèmia però que ja venia de lluny (el 2015, just després d’un intens cicle mobilitzador, només el 40% dels joves s’havia manifestat, el 34% participat a una vaga i el 16% pertanyia a alguna associació juvenil). A més, també sembla més individualista en tant que, enfront d’”afavorir la igualtat i la solidaritat”, el CIS mostra que el tram 18–24 és, amb un 35,1%, el més partidari de prioritzar que “cadascú arribi el més alt que pugui”, quan en majors de 25 és el 25,1%. Així, és una cohort que sembla presentar un marcat individualisme, potenciat per la fractura intergeneracional i la crisi de representativitat, amb efectes tan sensibles com “l’explosió de l’anteriorment homogeni col·lectiu juvenil” (Balardini, 2000).

Conclusions

La Llei de polítiques de joventut es planta davant un repte enorme, amb la necessitat d’actuar amb rapidesa i profunditat per revertir una emergència juvenil en agreujament progressiu i evitar estabilitzar-la, superant els efectes de la condició generacional. Per a això, serà imprescindible la consecució de pactes amples (interpartidistes, naturalment, però també intergeneracionals) amb què poder cartografiar un mapa estable i eficaç per a l’elaboració de polítiques de joventut i que sigui útil per poder caminar amb seguretat i fermesa cap a un futur més clar.

En això no pot deixar-se de banda un aspecte clau, com és l’escrutini d’aquestes polítiques, doncs no podran ser plenament satisfactòries sense les eines per monitoritzar-les i avaluar-les. Així, cal valorar especialment l’article 39 del Projecte, que introdueix l’obligació que les estadístiques i estudis incloguin els elements per “fer una anàlisi detallada de la realitat juvenil” i que tenguin particularment en compte la planificació de les polítiques en aquest àmbit, amb especial cura de la interseccionalitat. Que aquest requisit s’elevi a exigència legal és una gran passa per incrementar la responsivitat de les polítiques, i és necessari que s’estengui a tots els àmbits possibles per enfortir la democràcia i la confiança en les Administracions.

Mesures com l’increment pressupostari de la DG de Joventut fins a nivells superiors als pre-austeritat o la reinstauració del CJIB fan camí, però és evident que encara falta molt més i que aquest Projecte només pot ser l’inici d’una intervenció que serà crítica i complexa. Serà fonamental que la joventut sigui àmpliament escoltada i implicada, atenent-la en tota la seva diversitat, i que es basteixin marcs de diàleg constructiu per a un intercanvi sa i propositiu que reforci la confiança juvenil en la participació, en les institucions i en la pròpia democràcia, per poder així avançar cap a un futur desitjable en el qual cada vegada estan quedant menys raons per creure.

Que els diputats de totes les illes, amb les particularitats que cadascuna observa i que mereixen ser ateses, tenguin ventura i encert i que aquestes siguin la sort del jovent al qual representen.

--

--

--

Portal d’anàlisi política a les Illes Balears 🏝️📃

Love podcasts or audiobooks? Learn on the go with our new app.

Get the Medium app

A button that says 'Download on the App Store', and if clicked it will lead you to the iOS App store
A button that says 'Get it on, Google Play', and if clicked it will lead you to the Google Play store
Passes Perdudes

Passes Perdudes

Portal d’anàlisi política a les Illes Balears 🏝️📃

More from Medium

Flight to the stars

Hive BP January 2022 Update — Buy Offers, New Employees and more

Dark Journeys — Spirituality AdventuresListen: “Black Sun” by Death Cab for Cutie

What does ‘Passion’ mean to you?