La descentralització institucional balear
Darrerament, el debat sobre la descentralització de les seus de les institucions estatals ha marcat l’agenda pública tant per part dels polítics com pels mitjans de comunicació. Després de dècades sense abordar-se aquest debat, els presidents de diversescomunitats autònomes (tals com Ximo Puig o Miguel Ángel Revilla, d’entre altres) han reclamat el trasllat d’algunes seus de les institucions estatals, ubicades majoritàriament a Madrid, cap a les seves regions. I tenen motius força fonamentats per a aixecar la veu: de les 229.348 persones que treballen per a l’Administració de l’Estat, el 35% d’aquest personal (81.134) treballa a les institucions estatals ubicades a la Comunitat de Madrid. Més del triple que la segona comunitat autònoma amb major nombre de treballadors públics de l’Estat, Andalusia, on hi fan feina el 10,5% del total. Ja si ens fixem en les Illes Balears, aquesta xifra encara és molt més pobre. Gairebé inexistent: tan sols l’1,7% es troba al nostre arxipèlag (sent així la tretzena de les dinou comunitats autònomes en nombre de treballadors públics estatals). D’aquesta forma, el model territorial centralitzat que deriva d’aquesta concentració de les institucions (i, per tant, dels treballadors públics estatals) en una sola comunitat autònoma porta a desavantatges entre les diferents autonomies, ja que no es poden beneficiar de “l’efecte aglutinador”.
Que la Comunitat de Madrid reuneixi 1 de cada 3 treballadors públics estatals li comporta una sèrie de beneficis força importants: en primer lloc, fa que a la capital hi visquin 81.134 persones més (gairebé el nombre d’habitants de la província de Soria). I és que aquests treballadors no tenen moltes més opcions per a escollir la ciutat on fer feina pel sector públic estatal, ja que 233 institucions de l’Estat tenen la seva seu a la capital front a les úniques 6 que s’ubiquen a les nostres illes: es tracta del Consorci Universitari UNED a les Illes Balears; el Consorci per al Disseny, Construcció, Equipament i Explotació del Sistema d’Observació de les Illes Balears; el Consorci del Castell de Sant Carles; el Consorci del Museu Militar de Menorca i Patrimoni Històric del Port de Maó i Cala Sant Esteve; la Mutua Balear col·laboradora amb la Seguretat Social; i l’Autoritat Portuària de les Illes Balears. Observem com resulta que totes aquestes 6 tenen àmbit d’actuació només a les Illes Balears, per tant, podem concloure que no es tracta d’una descentralització institucional en el sentit de distribuir les institucions arreu els territoris del país com a eina de vertebració i cohesió territorial, sinó que en aquest cas es tracta d’una manera d’aproximar una institució al sector de la ciutadania a la qual hi dona servei.
En segon lloc, tota aquesta aglomeració d’institucions dins una única comunitat autònoma com la de Madrid comporta un gran impacte econòmic i social que moltes altres comunitats autònomes voldrien gaudir: augments del PIB, demogràfic i dels llocs de feina indirectes, d’entre altres. I és que sembla no tenir molt de sentit que les entitats estatals relacionades amb el mar o el desenvolupament rural tenguin la seu central a una ciutat cosmopolita i sense litoral marítim com és Madrid. De fet, no podria resultar estrany que Castella-La Manxa volgués albergar la seu de l’Entitat Estatal de Segurs Agraris, que Galícia reclami la seu de l’Institut Espanyol d’Oceanografia o que el Consell d’Administració del Patrimoni Nacional s’ubiqués a la comunitat autònoma amb el major nombre d’espais declarats com a tal. O com no, que a les Illes Balears s’albergués la seu de l’Institut de Turisme d’Espanya.
Dit això, cal fixar-nos si a les Illes Balears s’aplica internament aquesta descentralització de les seves institucions distribuint les seus entre Mallorca, Menorca i Eivissa, o si, per al contrari, totes elles es troben ubicades a l’illa de Mallorca, i més concretament, a la ciutat de Palma (seguint, per tant, la mateixa línia “centralitzadora” que el model d’Espanya).
En primer lloc, i com és habitual en totes les comunitats autònomes i als diferents països, la capital alberga les principals seus de les seves institucions: la de la presidència del Govern balear, les de les onze conselleries del Govern, la del Parlament i la del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears. És a dir, les seus de les 3 institucions en què es divideix el poder s’ubiquen a la ciutat de Palma. Igual que aquestes, les seus de la Sindicatura de Comptes de les Illes Balears, del Consell Consultiu i del Consell Econòmic i Social es troben, també, a la capital balear.
Fixem-nos ara en els ens del sector públic instrumental de la nostra comunitat autònoma. A les Illes Balears tenim 41 d’aquests ens (entre organismes, consorcis, fundacions, entitats i societats) que gaudeixen de diferent nivell d’autonomia i règim jurídic amb àmbit d’actuació a totes les illes i que depenen de les diferents conselleries del Govern, tals com el Consorci d’Aigües de les Illes Balears o l’Institut balear de l’Energia, d’entre altres (tots aquests ens, per a bona part de la població, poder ser més coneguts com a “xiringuitos”) on hi treball en total 4046 persones. Doncs bé, d’acord amb les dades del portal de transparència del Govern, d’aquests 41 ens propis del Govern de les Illes Balears, 37 tenen la seu central a Palma, 2 a Marratxí, 1 a Calvià i 1 a Santa Eugènia, sent tots aquests municipis mallorquins. Per tant, cap institució balear que actua a totes les illes té la seu central ni a Menorca ni a Eivissa, concentrant-se així tot l’organigrama del Govern al terme municipal de Palma i als seus municipis fronterers, ja que tant Marratxí com Calvià comparteixen fronteres amb el municipi de la capital balear. Es tracta, doncs, d’una mala pràctica del nostre Govern (idèntica a la del país) en aglutinar en Mallorca i concretament a Palma la infraestructura del Govern autonòmic, és a dir, en una zona geogràfica específica. Tot i això, sí que existeixen delegacions insulars de molts d’aquests ens a Menorca i Eivissa (com per exemple la delegació de l’Institut balear de l’Habitatge a Maó o la de la Fundació balear d’Innovació i Tecnologia a Alaior), però, igual que l’Estat, no en el sentit d’una distribució institucional de cohesió i vertebració entre els territoris.
Per tant, les Illes Balears tenen l’oportunitat per demostrar l’aposta per la descentralització de les seves institucions traslladant algunes seus de l’ens del sector públic instrumental del Govern de les Illes Balears a Menorca o Eivissa i donar així exemple al Govern d’Espanya. Podria resultar atractiu que, gràcies a la postura constant de Menorca en el respecte al medi ambient, la nostra illa pogués tenir la presència de la seu de l’Institut balear de la Naturalesa, o que a Eivissa s’ubiqués la seu de l’Agència d’Estratègia Turística de les Illes Balears pel gran impacte econòmic que suposa la denominació ‘Ibiza’ per al turisme balear.
Haurem d’esperar a la voluntat dels nostres representants polítics a distribuir les institucions estatals entre les 17 comunitats autònomes i les pròpies del nostre Govern autonòmic entre les 4 illes. Però del que no hi ha dubte és que la descentralització institucional és una oportunitat per revitalitzar els territoris i donar-los-hi l’impuls econòmic que comporta tenir la presència dins del seu territori de la seu central de qualsevol institució governamental.
CARLOS ROTGER ROCA
