La conquesta turística de l’interior de Mallorca
Als darrers anys, una de les tesis més esteses a l’estudi territorial de la balear major afirma que “Tot el territori de les Illes és susceptible de ser explotat per l’activitat turístic-immobiliària”. I és que l’avenç d’aquest model cal veure’l com un procés, en aquest cas molt ràpid i que està capgirant les dinàmiques de molts municipis d’interior.
La figura següent parla per si mateixa. Tots els municipis que no tenen vorera amb la mar han gairebé duplicat les seves places turístiques (legals) als darrers quinze anys, amb la diferència que els nous agroturismes, hotels d’interior i hotels rurals s’estenen difusos a l’espai, ocupant grans extensions de terreny a diferència de com ho fan a la costa.
Al fenomen representat anteriorment cal sumar-hi tot l’habitatge d’ús turístic al mercat i al marge del mateix, capitalitzat per les ja famoses AirBnb, Homeaway o Coachsurfing, que impulsen encara més un sector que avui dia ja compta amb més de 8500 places legals (segons el recull de la CAIB) només als municipis de la comarca del Pla de Mallorca.
Aquest procés de colonització terciària dels espais rurals ja s’havia iniciat als anys 90, però quedà returat amb la crisi econòmica i la frenada de la construcció. Malgrat això, la solució es va redirigir, apostant per reaprofitar edificacions i infraestructures existents per dedicar-les a l’ús turístic, a més de construir-ne de noves.
Els factors que feien atractiu tot aquest sector eren molts: un camp quasi abandonat amb gran marge per augmentar els preu del sòl, població en procés d’envelliment, un entorn privilegiat o la relativa proximitat de les platges sense la massificació litoral. Un pic s’havien extret les màximes rendes turístiques de la costa, la resta de l’illa presentava un important potencial de negoci.
Aquesta oportunitat fou aprofitada per diferents agències i intermediaris del lloguer i l’allotjament turístic, que aterraren a nous nínxols de mercat i contribuïren a l’especialització econòmica d’aquests termes. Aquesta flama encetà un efecte en cadena al que les administracions locals hi tenien molt d’interès, veient una nova font d’ingressos pel consistori i un element de dinamització econòmica d’alt valor afegit.
Què genera tal fet a l’interior de Mallorca? Doncs bé, l’efecte és de doble fil. Molts espais econòmicament deprimits gaudeixen d’una segona vida, sovint reconvertint els aprofitaments del comerç tradicional o dinamitzant l’economia local amb un poble que necessita millorar per acollir els turistes: més restauració, alimentació, construcció, embelliment d’espais urbans, jardineria, etc.
D’altra banda, augmenten les tensions ambientals i socials. L’augment del preu del lloguer és la conseqüència més recurrent, abocant a les noves generacions a partir dels seus nius. A més de la dificultat d’accés a l’habitatge cal mencionar el creixement del consum de recursos, sobretot aigua i territori. Aquestes noves necessitats obliguen als consistoris a planificar un major subministrament de béns i serveis, que amb la riquesa que genera sovint no compensa la despesa pública.
Així mateix, cal tenir en compte de la pèrdua de teixit social, de cohesió de la població local i de la seva identitat, que de retruc pot suposar la folklorització de la cultura local, fent d’aquesta un producte més de la comercialització del territori i el seu patrimoni. Una posada en venda que en moltes ocasions no es veu retornada a la societat, ja que les inversions que arriben a aquest sector són sovint estrangeres, fent que els ingressos d’aquest nou turisme recaiguin fora de l’illa.
Alguns dels casos més paradigmàtics d’aquest procés els representen Búger, que fa poc aparegué a les notícies de tot el país com el municipi amb major proporció d’habitatge turístic (gairebé 3 de cada 10!), Llubí o Costitx; municipis del pla de Mallorca amb major densitat d’oferta de cases turístiques i habitatge fora del mercat reglat.
Què fer davant aquesta cruïlla? No existeixen receptes màgiques, però si alguns principis clau. És necessari apostar pel turisme com una eina per millorar la nostra societat i la vida als municipis de l’interior de l’illa i no com un objectiu al que apostar-ho tot, ja que el monocultiu sense alternatives pot agreujar el procés de degradació ambiental i social de les Illes Balears i arruïnar el nostre futur, conduint inexorablement a una mort d’èxit.
És clar que estructura de l’arxipèlag, amb especial incidència a Mallorca, Eivissa i Formentera, ha arribat a un punt de no retorn a l’hegemonia turística, només vencible per un fenomen deus ex machina com ha estat la Covid, desmuntant els esquemes de creixement perpetu que s’havien projectat.
Per això, cal acompanyar aquest procés amb polítiques públiques i planificar aquest creixement o si més no, regular-lo, ja que les grans problemàtiques venen quan aquest es descontrola. Tal com s’anomena al llenguatge anglosaxó, el canvi de “la M de marketing a la M management”, per tal que el benefici del turisme sigui comú i la millora reverteixi en la societat illenca.
Víctor Picó Gutiérrez
