Emociona’m si vols que et voti: quins sentiments ens guien cap a la participació electoral?

Al llarg dels darrers anys, la creixent desafecció política s’ha anat traduint en xifres cada cop majors de desmobilització en totes les formes de participació, sent-ne el major exponent l’ascendent abstenció electoral. De fet, aquesta tendència es reflexa de forma explícita en la següent dada: durant el 2019, només al voltant de 300.000 espanyols sobre un cens total de 37 milions militaven en algun partit. També a les Illes Balears podem veure, a través de les Eleccions al Parlament, com la participació ha descendit: durant les darreres quatre convocatòries — totes elles entre les cinc amb menys participació de la història — ha anat baixant de forma constant, passant del 62,8% del 2003 al 53,9% del 2019. D’aquí sorgeix el dubte de quines n’han pogut ser les causes i fins on poden arribar els seus efectes.

I és que aquest és un fenomen que posa en perill la representació efectiva de gran part de la població, que, si no participa, ho tendrà molt més difícil per plantejar les seves demandes, tenir uns representants que les corresponguin i poder fer que aquests retin comptes. És arrel d’això que procedeix estudiar què és el que condueix la gent a participar i en quines formes, perquè no es pot deixar de banda que la participació abraça moltes dimensions — va del vot fins a la manifestació i de l’associacionisme fins al simple fet de piular a Twitter — i que sembla ser essencial en qualsevol d’aquestes per oxigenar un sistema democràtic.

De l’esperança a la por: les emocions que ens mouen

Si entem l’acció com una resposta que depèn d’estímuls concrets, és necessari tenir clar quins factors aconsegueixen activar-la. En aquest sentit, cada cop és més gran el focus que es posa en les emocions com a explicadores del comportament polític, com a generadores d’aquesta reacció (Aira, 2020). En termes de participació electoral, els estudis existents han tendit a centrar-se en l’entusiasme com la gran emoció capaç d’impulsar-la: aquesta esdevé un factor clau de mobilització en reflexar que el ciutadà percep que els agents polítics donen resposta a les seves demandes de forma activa i satisfactòria i, per tant, es sent cridat a participar (Lagares et al. 2022). Però no només a votar, perquè allò que realment descriu el potencial mobilitzador d’aquesta emoció és que la persona entusiasmada també és més procliu a entregar-se a la causa i involucrar-se activament en la campanya.

Venint de les Eleccions al Parlament del 2019 — quan la participació descendí en 5.000 votants i fins a cinc de les formacions amb representació el 2015 perderen vots, amb només PSIB i Ciutadans a l’alça — , l’entusiasme adquireix un protagonisme significatiu. Això és perquè, en un context on aquest predomina, allò lògic és que hi hagi permanència en els hàbits mostrats fins ara — i sigui més probable el vot al partit que es percep sentimentalment més a prop — i que, minimitzant la percepció de risc, la persona es reafirmi amb opinions fermes i segures, és a dir, es refugiï en els esquemes de pensament més bàsics (Crespo-Martínez et al. 2022).

Així, esdevé clau analitzar com les distintes formacions poden apel·lar a aquest context d’entusiasme per activar el seu electorat potencial, una tasca que aquests mesos ha de ser capital per a la majoria de partits en vista dels resultats de la desmobilització del 2019. Per a Oñate et al. (2022), l’entusiasme es troba estretament relacionat amb els sentiments d’“orgull”, “esperança” i “simpatia”. D’aquesta manera, els partits, i especialment aquells amb un votant més procliu a l’abstenció, podrien trobar una via d’activació en el trasllat d’orgull — quan el votant avalua positivament les accions desenvolupades fins ara — , esperança — la projecció cap al futur — i simpatia — a través de les cares més visibles, que són les que personifiquen el partit i poden transmetre qualitats humanitzadores — .

Per tant, la percepció que s’està complint amb les expectatives i que l’acció desenvolupada configura un balanç positiu seria clau per convèncer els nínxols propers de mantenir-se a la zona de confort i no canviar l’hàbit (Brader 2005) perquè “[si es] confirma la seguretat del medi, prevalen la calma i la seguretat i no s’alteren les conductes preexistents” (Marcus, MacKuen 1993). Aquesta dimensió de l’orgull vinculada a la responsivitat, però, sembla més significativa per als votants dels partits de govern, que són els qui haurien de retre comptes de l’actuació executiva de la qual venen. Per contra, cal preveure que a l’oposició — inclosa l’oposició a l’Estat o al govern d’aquest tot i que formi part d’un govern sub-Estatal — els pugui correspondre prioritzar l’esperança bastint una alternativa a la realitat actual.

Ara bé, encara que es trobin en un mateix grup i arribin a retroalimentar-se, també és necessari remarcar l’existència de diferències en el funcionament mobilitzador de l’entusiasme i de l’esperança. Això es dona perquè, mentre que la primera és especialment eficaç activant electorat més potencial que actiu, la segona tendria menys resultats en aquest terreny però seria molt més efectiva per perpetuar un comportament en dificultar un canvi de preferències o d’actituds a curt o mitjà termini (Lagares et al. 2022). A més, l’entusiasme no és l’única emoció mobilitzadora i pot no ser vàlida en qualsevol circumstància. De fet, un dels recursos més presents en el discurs públic és el missatge negatiu, un marc on predominen dues emocions: la por — o ansietat — , vinculada a la incertesa, que estimularia la necessitat de cercar informació i facilitaria el canvi de vot si s’ofereix una solució (Marcus, MacKuen 1993); i la ira, d’ús recurrent per l’extrema dreta, que davant la percepció d’una amenaça potenciaria heurístics com les preferències partidistes i la permanència com a reacció defensiva per protegir-se d’aquest perill (Rico et al. 2020).

El candidat com a motor emocional

A més, és important assenyalar el paper fonamental que juga la personalització en la transmissió emocional, sent aquest un fenomen que creix sense aturall en la configuració de l’oferta electoral. I no és per casualitat, perquè, com ho demostraria que fins a un de cada cinc votants en les darreres Eleccions al Parlament d’Andalusia decidís la papereta per alguna qualitat del candidat (CIS 2022), sembla que la lògica de la personalització hauria de tenir un paper rellevant com a transmissora de les emocions polítiques.

En aquest cas, la dinàmica emocional entra en una retroalimentació entre candidat i marca en què el primer es veu sotmès a unes pautes semblants a les ja mencionades per als partits en quant a orgull, esperança i simpatia. Al cap i a la fi, si els partits aposten per campanyes personalistes i els candidats són cada vegada més importants per al votant, la marca acabarà per dependre emocionalment d’allò que el candidat, en tant que màxim exponent de l’oferta de la candidatura, transmeti. Això és el que explicaria que adquireixin importància el disseny emocional del candidat, la seva popularització i les particularitats d’aquesta dimensió, sent clau que la persona guanyi centralitat per humanitzar i cercar electorat volàtil, tot i que sempre amb els riscos que suposa.

Què succeeix a les Illes Balears?

Com ja s’ha comentat, la participació ha descendit gairebé deu punts entre les Eleccions del 2003 i les del 2019, sent aquestes darreres les que major baixada tingueren respecte a les anteriors. I és que la desfeta va ser general: ni l’èxit del PSIB creixent en més de 35.000 vots ni la gran millora d’un Ciutadans més assentat que el 2015 — passà de 26.000 sufragis a 43.000 — ni l’entrada de Vox amb 35.000 paperetes serviren per aturar una sagnia en què PP i Podem+EU es deixaven gairebé 30.000 vots cadascun, MÉS per Mallorca 20.000 i El PI 3.000.

L’explicació d’aquestes xifres no pot ser homogènia quan es tracta de realitats tan dispars, però sí que conviden a plantejar certes hipòtesis. És destacable que, en termes absoluts, els majors descensos són de partits que no venien del Govern: ni PP ni Podem — qui donava suport extern — eren dins l’executiu. D’aquesta forma, queda clar que el balanç és molt més complexe i que hi haurien incidit altres factors com el desgast de Podem — en paral·lel a la dinàmica estatal — com a generador d’esperança després de quatre anys oferint governabilitat o la dificultat del PP de projectar aquesta il·lusió cap al futur quan l’aura renovadora de Ciutadans va captivar votants que no havien partit ni en la desfeta del 2015. A més, als populars se’ls ha de sumar que els sorgí una nova demanda de revisió de la gestió — aquella dimensió d’orgull a la qual es feia referència abans — procedent per part de la nova oferta que representava Vox, que incorporava als qui lamentaven que la política de Bauzá no hagués estat més radical.

Distints són els casos de MÉS per Mallorca i Més per Menorca, marcats per un pas pel Govern que sembla que afectà molt menys als menorquins: aquests, que sortiren de l’executiu balear el 2017 però que es mantingueren a l’insular, tengueren un descens del 9,3% dels vots del 2015 quan el dels mallorquins, que arribaren al 2019 en el Govern, fou del 33,4%. Aquí l’avaluació de la gestió de govern, relacionada amb l’orgull, hi juga un paper molt més clar, reflexant la defecció en què pot resultar l’incompliment d’expectatives o l’execució de projectes contraris a la idiosincràsia de la formació. Ara bé, tampoc convé menysprear la incidència de l’orgull sobre l’esperança — entesa com a projecció de futur — , doncs és força complicat trobar un equilibri en què la ciutadania dipositi la confiança en una candidatura esperançada pel que aquesta pot fer en el mandat vinent quan no es sent orgullosa de com ha actuat en el passat més recent.

Amb tot, res no és irreversible ni depèn d’un sol factor. La dinàmica ascendent del PP demostra com certs factors poden ajudar a recuperar aquesta esperança, fins i tot en moments de gran complexitat, mentre que la caiguda de C’s reflexa la possibilitat d’enfonsament i arribar a la marginalitat, fins i tot partint des del cim de les enquestes i sense haver patit el desgast de governar. Crisis internes catàrquiques, renovació de lideratges, una correcta estratègia relacional — tant dins com fora del govern, especialment si en els propers comicis t’has de presentar amb uns socis preassumits — i un missatge adient al context i als resorts a activar, poden brindar aquesta transformació requerida, que, en qualsevol cas, s’haurà de veure intensament condicionada per les emocions de l’electorat al qual es vulgui apel·lar.

Com a conclusió, pot remarcar-se que l’actual context socio-polític és especialment poc procliu per a l’existència d’una elevada participació, però que aquesta realitat pot ser capgirada si els actors socials — en el seu sentit més ample — són capaços d’activar adequadament els ressorts de l’entusiasme en la seva base. Aquesta es planteja com l’emoció amb major capacitat per capgirar la tendència abstencionista, i es veu corresposta amb tres efectes distints, cadascun relatiu a una dimensió específica: orgull davant l’avaluació retrospectiva, esperança davant l’avaluació prospectiva i simpatia afectiva.

Autor: Antoni Fornés Medel