El sorteig cívic i la deliberació com a eines polítiques per Balears
--
Després de la pluja, l’aire queda net de partícules i això ens permet veure amb major precisió. D’igual manera, les situacions d’emergència han estat tradicionalment aprofitades per repensar les societats i millorar-les en els seus punts més febles. Ja fa dècades que els experts van denotant un creixement en la desafecció amb el sistema polític dels països d’occident; potser aquesta pandèmia és una finestra d’oportunitat per recuperar la implicació de la ciutadania amb allò polític.
Quan parlem de desafecció política, molts pensen que la gent no s’interessa per la cosa pública, però això no és del tot cert. El desencant sembla ser amb els polítics i amb el funcionament de l’entramat institucional i no tant amb les temàtiques de debat. És més, segons certs experts, l’interès pels temes polítics ha crescut amb l’extensió de les noves formes de comunicació lligades a internet. Part d’aquesta decepció se centra en la percepció de corrupció generalitzada i, especialment, amb la sensació que els governants cerquen maximitzar els vots i no tant el benestar de la població.
Els partits polítics, com a actors claus del nostre sistema han estat molt exitosos. Des de l’origen dels governs representatius, els partits han estat els intermediaris entre la població i l’estat. Aquest model ha aconseguit grans nivells de benestar, basats en la lògica representativa en què la preocupació per la política se centra en pocs moments (les eleccions) i la resta del temps el ciutadà pot fer la seva vida més o menys desentesa de el comú. Com tots els models, aquest comença a mostrar certs símptomes d’esgotament. L’existència de problemes que superen la lògica estatal, com el medi ambient i la demanda de major participació, són els principals. És l’hora de cercar alternatives.
En aquest context, el sorteig cívic ha anat apareixent en els darrers anys com un model exitós que complementa els nostres sistemes. Fem ara, una repassada a la seva història, darreres aparicions i com es podria aplicar a les Illes Balears.
El sorteig i la deliberació ciutadana, un model vell i nou.
Tot i que la idea que una decisió política la prengui un òrgan triat per sorteig entre tota la població sembli molt innovadora, si donem un cop d’ull a la història ens adonem que no és del tot correcte. Certament, l’eina del sorteig és més antiga que la democràcia representativa que avui tenim. A l’Atenes del segle IV aC, bona part dels càrrecs polítics s’elegien per sorteig. D’entre tots els ciutadans, un grup molt concret i reduït era elegit per feines que avui podríem equiparar a les de l’executiu.
Molt s’ha escrit sobre la democràcia a Atenes i aquell que vulgui pot accedir a grans assajos sobre la qüestió. Certament el model va ser oblidat al llarg de molts segles, a excepció de certes experiències aïllades a les ciutats estat italianes. La seva reaparició va haver d’esperar a la dècada de 1970 quan un grup d’acadèmics i el moment de revolta social van aconseguir que ses portessin a terme les primeres experiències d’aquest nou cicle. Però el cert és que, tot i compartir la fórmula del sorteig, el que trobem en aquest moment té poc a veure amb allò que portaren a terme a la Grècia clàssica.
Les experiències que trobem en l’actualitat tenen diverses formes, però comparteixen uns trets comuns:
1-Es realitza un sorteig entre tota la població. Normalment amb quotes de sexe, edat i distribució en el territori (però poden haver-hi més).
2-El grup nascut del sorteig, està dirigit per especialistes en el foment de la participació. Experts primer i grups d’interès plurals després formen en la qüestió a les persones escollides. Després d’aquesta primera fase esdevé la deliberació.
3-En la gran majoria de casos aquests acaben amb una proposta ferma que ha de ser referendada per una cambra de representants o un referèndum ciutadà.
Els temes que s’han tractat des de la dècada dels 70 fins ara han estat molt variada. Partint de qüestions municipals fins a arribar a la constitució d’Islàndia, que va comptar amb un grup de treball format per sorteig. Però cal destacar un cas que crec que és especialment explicatiu, i aquest és l’irlandès. En aquesta terra, la fórmula del sorteig ha guanyat popularitat, deguda majoritàriament a què va ser l’eina clau per solucionar la qüestió de l’avortament. En un país tan cristià com Irlanda, les dinàmiques partidistes impedien trencar una legislació de les més restrictives d’Europa. Mitjançant un grup de ciutadans escollits per sorteig, aquests varen acabar fent una proposta que es va presentar a referèndum i va acabar amb una millora considerable de la situació, tot i no legalitzar del tot l’avortament.
Dues propostes per Balears
Una vegada hem repassat en què consisteixen aquests nous models de presa de decisió i com s’estan aplicant arreu del món, pensem com podríem dur a terme aquestes eines pel context Balear. El cert és que a l’estat espanyol són poques les experiències que es compten de sorteig cívic. Trobem alguns exemples recents a la ciutat de Madrid i al País Basc, però no gaire cosa més. A títol personal vull proposar la seva aplicació sobre dues polítiques concretes.
La primera proposta és la modificació de la llei electoral. Com més d’una vegada hem tractat a Passes Perdudes, el model amb què elegim els parlamentaris al Parlament Balear presenta vàries carències. La recerca d’una representació més proporcional i justa, solucionant el cas flagrant d’Eivissa, podria ser l’objectiu d’aquesta deliberació. El fet d’escollir ciutadans per sorteig, en aquest cas en concret, pot ajudar a desbloquejar una llei que sembla no engrescar mai a una majoria parlamentària suficient per a engegar una modificació. Segurament, l’interès dels mateixos partits, pel fet que és la llei que regula l’elecció de representants, és l’element que dificulta fer canvis. Si un grup de ciutadans, assessorats per experts i que han escoltat a totes les parts, fan una proposta de modificació que rep ressò dels mitjans locals, tal vegada els partits en cambra parlamentària s’han de plantejar aprovar-la.
La segona idea, que pot semblar massa difícil d’aplicar pels escèptics sobre amb el funcionament del sorteig cívic, és la utilització d’aquesta eina per tractar una possible transició econòmica. Aquest tema ha demostrat ser molt important, tots els partits en parlen, però no s’acaba de fer cap avanç seriós. Un grup de ciutadans extern podria fer propostes concretes en aquest sentit. Si la constitució islandesa va néixer d’un sorteig cívic i una deliberació, per què no podria fer-ho una qüestió igualment complexa que pugui plantejar la següent passa del nostre teixit econòmic? A Madrid, l’Observatori de la Ciutat de Madrid segueix una forma que ens podria servi d’exemple: un grup de persones triades a l’atzar es reuneixen periòdicament amb l’objectiu de proposar projectes i esmenes que el ple de l’ajuntament ha d’aprovar.
Com es pot veure, les dues propostes tenen un caràcter autonòmic, però la gran majoria d’experiències d’aquest tipus es poden trobar en el món municipal. Amb tot, els darrers anys està replet d’exemples que mostren com no només en el marc de la ciutat o el poble té cabuda el sorteig cívic. Cercant, també que fossin dues propostes relativament realistes, en un primer moment tot el que sortís de la deliberació hauria de ser referendat o per una cambra d’escollits o en un referèndum ciutadà. Es tracta de dues qüestions que es troben limitades per la lògica partidista. Allà on el sistema de partits falla, el sorteig acostumarà a ser més fort.
En conclusió, davant de la creixent crisi del nostre sistema polític, cal cercar noves eines que puguin engrescar a participar en la població. Experiències d’Europa, EUA i Canada, ens mostren que els resultats de processos de sorteig cívic acostumen a ser bons i que aquells que fan la passa en surten satisfets i n’apliquen més. En una comunitat com el nostre, amb grans nivells de desafecció i una considerable manca de motivació política, la fórmula del sorteig i la deliberació pot ser una via interessant a experimentar.
Julián Claramunt
