Decàleg per una ciutat gentrificada
Als darrers anys, aquest mot ha entrat com un tsunami a l’agenda pública atès el canvi que estan patint moltes de les grans ciutats europees, amb un canvi a les seves funcions i especialització, més globalitzada i fins i tot dirigida al visitant.
El component comú de totes les definicions que intenten explicar el terme gentrificació és l’expulsió poblacional, en què algunes classes socials amb menys recursos han de sortir dels barris on han residit tradicionalment, principalment per l’encariment dels preus de l’habitatge, la pèrdua de serveis i la substitució progressiva de la població local, amb una pèrdua de teixit social associada. Aquest terme prové de l’anglès gentry, una classe social relacionada amb l’alta burgesia britànica, tenint en compte que els barris canvien la seva població resident per altra de major població, cosa que en ocasions ha fet canviar el terme gentrificació per elitització.
Aquesta substitució poblacional, de serveis i comerç i de teixit social és causat per un solapament d’usos a la pròpia ciutat, on es crea un conflicte a la convivència entre l’ús residencial i el que fan els turistes, dos col·lectius amb necessitats diferents i que requereixen diferents explotacions dels espais, uns espais coincidents en un territori reduït.
En aquest sentit, Lisa Vollmer llança una mica de llum sobre aquesta discussió (2019) amb algunes propostes, que recolzen les tesis d’aquest treball. Sense ser cap recepta màgica, el següent article intenta donar algunes claus recolzades en casos ja practicats a ciutats que han patit processos de gentrificació, com puguin ser Berlín, Barcelona, Amsterdam, Nova York, Palma o Frankfurt, entre d’altres.
1. (no) Polítiques per aturar la revalorització. Una de les causes que ha augmentat la grandària de la bola de neu turística que han generat algunes ciutats és la promoció de la mateixa ciutat i els seus recursos, com ha passat amb l’entitat Turisme de Barcelona o amb la Fundació Mallorca Turisme, acompanyades de grans inversions en publicitar un destí fins i tot en moments de gran afluència de visitants. Per tant, quina acció més econòmica hi pot haver que, simplement, aturar aquesta promoció incessant?
2. Regulació de grans immobiliàries, tenidors i d’empreses que practiquen lloguer turístic. Les companyies capdavanteres en aquest sector han acumulat grans quantitats d’estoc habitacional, creant una superposició d’usos amb el residencial i llevant del mercat gran quantitat d’oferta que no pot aprofitar la població local. La limitació d’aquesta capacitat d’adquisició és clau, així com incidir a les empreses intermediàries d’oferta d’habitatge turístic, amb una sèrie de condicions mínimes per poder llogar; per part de l’immoble, la propietat i el(s) llogater(s).
3. Politització de les qüestions d’habitatge. Aquest fet s’ha donat a la gran majoria de ciutats en què hi ha hagut processos de gentrificació, de manera que es posi una etiqueta al problema. Tot i això, és una de les passes més importants a seguir per a qualsevol administració municipal, de manera que es puguin crear comissions de feina, oficines pròpies per aquests temes amb experts, s’escoltin a les parts interessades i s’hi dediqui part del pressupost.
4. Col·lectivització dels afectats. La posada en comú i creació d’organitzacions per part tant dels mateixos veïns com d’associacions relacionades amb l’habitatge i les qüestions de barri és clau per poder donar veu i sobretot, proposar mesures amb la força que dona un col·lectiu organitzat, més present davant les administracions i altres sectors interessats a la ciutat.
5. La mescla social com un element de millora social. Aquesta idea ha patit de certa controvèrsia per com s’ha afrontat, partint d’un enfocament erroni. La mescla social s’ha vist com un element positiu pels barris, però sovint s’ha practicat com la mescla de diferents ètnies de classe social baixa. A la contra, el que més ha funcionat ha estat combinar diferents estrats econòmics als mateixos barris, de manera que no es generi una ghettització amb zones deprimides socialment i que causen rebuig a la inversió, el progrés i la població de la ciutat.
6. No col·laborar, sinó participar. Sovint s’ha plantejat que els diferents agents socials i la població resident en especial ha de ser un sector de pes i que intervengui amb assemblees i una veu rellevant a la presa de decisions. Emperò, aquesta actuació en moltes ocasions es limita a la col·laboració puntual, ja sigui per la participació parcial dels implicats o la realització d’aquesta amb un procés que no garanteix del tot la pràctica de les seves propostes.
7. Autogestió i empoderament municipalista. Per pròpia definició, aquestes administracions són les que es troben més a prop de la ciutadania (a grans ciutats fins i tot entitats menors, com seus de districtes o barris), cosa que mereix una major rellevància a l’hora de poder tractar aquestes qüestions que tant afecten la vida de les persones, tot i que en moltes ocasions no en tenen competència.
8. Regulació preus del lloguer i condicions favorables als llogaters. Aquesta mesura ha estat al llarg del temps una de les més controvertides, sobretot a territori espanyol. Emperò, altres ciutats d’àmbit europeu com són Berlín, Frankfurt o París han aplicat una legislació restrictiva sobre els preus, a més d’afavorir els inquilins amb contractes mínims, limitacions a la pujada de renovació o preus màxims, entre altres idees.
9. Persecució de l’oferta il·legal. Segurament un dels camins als que més s’ha avançat i a la vegada, dels que més hi costa i s’hi ha dedicat diners. Com tota gallina dels ous d’or, el lloguer de l’habitatge, sobretot enfocat al turisme o a estades curtes d’alt valor afegit; ha intentat defugir la regulació oficial, els impostos o especular amb el preu del mateix lloguer per tal d’augmentar els beneficis empresarials o particulars. Aquest fet, tot i que de difícil catalogació, està perseguit i sancionat per l’administració pública a molts destins.
10. Entendre la gentrificació per actuar contra ella. La formació i educació a totes les etapes educatives així com la difusió del coneixement i la situació d’aquest conflicte és un factor molt important per a la prevenció del mateix i la presa de consciència per part de la població. D’aquesta manera, se’n poden detectar nous casos i es pot actuar millor, de manera més col·lectiva, amb recursos intel·lectuals i amb coneixement de causa. En aquest cas, el món del coneixement, l’educació i la universitat en especial juguen un paper rellevant, així com els mitjans de comunicació.
En conclusió, la línia per la que aposten les anteriors idees és la de la gestió pública valenta i forta, amb un lideratge des de l’administració dotat de recursos tant econòmic com humans. Aquesta acció ha de donar-se sempre en col·laboració amb eles sectors d’experts, coneixement i els ciutadans, que són els principals afectats que interactuen amb els efectes del turisme al seu dia a dia. Dites mesures s’han d’adoptar amb la major concordança possible entre els quatre agents majoritaris de l’habitatge turístic a les ciutats: administració pública, ciutadans, sector privat/empresarial i visitants.
No existeixen les receptes miraculoses ni les solucions màgiques, però la presa de consciència vers aquest tema i l’actuació de manera coordinada entre administracions i l’agrupació de la societat civil és clau per poder afrontar aquest procés; de manera que millori la convivència (inevitable) entre residents i visitants a les ciutats.
Víctor Picó Gutiérrez
