“A Balears tenim moltes més històries que contar que el balconing o les vacances del Rei”

Foto: Patricia J. Garcinuño.

No cada dia neix un mitjà de comunicació nou. A Balears, de fet, l’ecosistema mediàtic és bastant estable en el temps i no acostuma a tenir gaires incorporacions. Això fa més destacada encara, la creació de ElDiario.es Balears. Sí, és cert que es tracta d’una delegació d’un diari estatal, però l’aposta no deixa de ser decidida i del tot interessant.

Aquest motiu és el que ens porta a tenir una conversa amb Angy Galvin, la flamant directora d’aquest nou espai. La periodista, nascuda a Palma i formada a Barcelona i Madrid, ha tornat a casa per ser el motor del projecte. Tot i la seva joventut, presenta una ja dilatada experiència, especialment en ElDiario.es a escala estatal. Menys coneguda és la seva faceta com acadèmica, centrada en la regulació de la comunicació a les campanyes electorals. Per tot això, era una entrevista que Passes Perdudes no podia deixar passar. Ens trobem amb ella a l’acabada d’estrenar redacció a Palma.

Cada any, estudiants de Balears es muden a altres parts de l’Estat per estudiar la seva carrera universitària. En el teu cas va ser així. Moltes vegades, aquest jovent no torna a fer la seva vida a l’arxipèlag. Perdem molt amb aquesta “fuga de cervells”?

És una gran llàstima, perquè no deixa de ser una inversió que fa la nostra societat per instruir a unes persones que per fer la seva vida acadèmica o professional han de marxar. Això just s’ha solucionat, per exemple, amb el grau de medicina, però en el cas de periodisme només tens la via privada i molta gent no s’ho pot permetre.

Diria, fins i tot, que ho tenim interioritzat. Sabem que no podrem seguir amb la nostra vida a Balears si no et dediques a un àmbit vinculat amb el sector de serveis en general o al turisme en concret. És una gran llàstima, perquè et trenca l’esquema vital en uns anys clau per la formació de la teva persona. Et fas adult en una gran ciutat, amb la seva forma de funcionar i això fa molt més difícil tornar, ja no només per les opcions de feina, també pel teu estil de vida.

Ja s’està fent feina, però hem de fer una reflexió com a societat sobre si volem aprofitar tot aquest talent a casa nostra. És molt difícil trobar casos com el meu, gent que ha fet periodisme fora i torna. Em consider una afortunada.

És difícil xerrar de periodisme sense vincular-ho al fantasma de la precarietat laboral. Com és iniciar una carrera en un sector que presenta, en la gran majoria d’ocasions, condicions molt dolentes?

Crec que jo he tingut sort. Vaig començar a fer pràctiques a Mallorca tots els estius de la carrera, a la COPE, i això em va permetre guanyar experiència a l’hora d’arribar al mercat de treball. Quan vaig acabar els estudis ja vaig començar a ElDiario.es. Primer de becària, després un contracte de pràctiques de dos anys, i després em varen fer fixa.

El problema és el de sempre, per començar se t’exigeix experiència i es fa molt difícil per una persona que vol iniciar-se. Al final molta gent comença a les agències de notícies, que amb aquest sistema estan molt fortes. L’estructura dels mitjans et fa necessitar-les per a gran quantitat de material que et fan arribar. El revers d’això és que es perd l’òptica pròpia del mitjà de comunicació i pots arribar a ser un simple repetidor d’informació d’agències.

Si mir el meu cercle d’amistats en el món del periodisme, molta gent no treballa al sector i el motiu són les condicions laborals. Tens contractes de 1.000 € amb els que no pots ni començar a viure. És trist, perquè ens perdem a persones amb molt de talent. Es dona la paradoxa, i ho he pogut xerrar amb altres càrrecs directius de mitjans, que falten periodistes. I la clau està en les condicions. Quan la gent considera que les condicions no són dignes ni per viure, no vendran.

Molta gent pensa que aquest sistema tan precari que has descrit és la porta d’entrada per a interessos privats, gràcies als seus recursos. Comparteixes aquesta opinió?

Fer conviure els interessos comercials amb els periodístics és molt difícil. Evidentment, això que descrius està present, però crec que no es nota tant a escala estatal com en l’àmbit autonòmic. A Balears, per exemple, tothom es coneix i els recursos són més petits. A nivell estatal, un mitjà de comunicació té més alternativa si s’ha enfrontat amb algú. Aquí, en canvi, som els que som i això ens fa més febles.

La meva postura està condicionada perquè, tot i conèixer els mitjans més tradicionals, la meva carrera s’ha desenvolupat a un mitjà que té un altre model, 50% ve de la publicitat i l’altre 50% dels socis. Aquesta llibertat editorial et permet publicar informacions que saps que molestaran a una empresa, però t’ho pots permetre perquè tens marge, gràcies als socis.

És important recordar-nos que no hem de pensar només en les empreses, el paper de la publicitat institucional s’ha de tenir en compte i també exerceix pressió. A vegades el periodista té integrat el xip de l’autocensura. Em val la pena publicar aquesta informació si els seguidors d’un partit m’atacaran a les xarxes personalment? Perdré informació més endavant? A vegades no és tant la censura externa, que també existeix, sinó la censura que s’aplica un mateix. Tots som éssers humans i ens venen aquestes idees, no ho podem negar.

ElDiario.es aspira a tenir una certa independència pel seu model. S’aconsegueix realment?

És evident que la nostra forma d’aconseguir recursos ens aporta independència. Cal tenir en compte, que els socis no sempre estan d’acord amb el que ofereixes i el fet que estiguin pagant una quota els dona un cert poder. La seva figura a vegades és complexa. Hem de donar explicacions davant els socis, jo sempre ho he defensat, però no hem de perdre la independència que ells mateixos ens aporten. Pot ser paradoxal. Si ets soci, potser has de llegir informacions que no t’agraden, en això consisteix el model. El debat sobre la prostitució o la llei trans, ha generat debat amb els socis. Però la confrontació d’idees sempre ens fa més rics.

Altres grans mitjans estan promocionant molt les subscripcions. El model va caminant cap aquí: una comunitat fidel que complementi els recursos de publicitat. És una fórmula realista de guanyar independència sense perdre la part comercial.

Com descriuries l’ecosistema de mitjans de les Balears?

Em sembla un ecosistema de mitjans molt madur. Hi ha diaris molt consolidats, com és el cas d’Ultima Hora que té més de cent anys d’història, que estan molt establerts a la societat. És cert que en els darrers anys aquests mitjans més tradicionals varen haver de reduir el seu planter de periodistes i això els ha afectat molt.

Una qüestió en què crec que podria millorar és la manca de referents joves. Sembla que hi ha unes figures intocables i després una massa de joves que no s’acaba de promocionar. Per posar una pega.

En el cas de la informació política crec que hi ha molta informació pel consum dels que més la segueixen. Crec que ens hem de centrar menys en l’anècdota i més en el que afecta la societat. VOX s’ha aixecat dues vegades en el debat de pressuposts, és una performance que té una finalitat política i assumeix bona part de la informació. En canvi, no s’ha xerrat tant sobre com han estat aquests pressuposts, que puja, que baixa. Jo crec que els mitjans hem de xerrar del que realment afecta la gent.

Quin paper ve a jugar ElDiario.es Balears dins aquest ecosistema?

Nosaltres som una delegació d’un mitjà nacional, per tant, estem per contar el que passa a Balears a la gent d’aquí, però també a la resta de l’Estat. Per això no ens encarreguem tant de la política del dia a dia, estem pels grans temes de l’arxipèlag. A més, ho volem fer amb profunditat, tot i que arribem uns dies tard. Un lector de Palència ha de poder entendre el que està passant aquí i li ha d’interessar.

Quan jo feia feina a Madrid m’adonava que tenim moltes més històries que contar que el balconing o les vacances del Rei, que és el que acostuma a sortir en els mitjans nacionals. A més, creia que aquestes històries tenen interès fora de les Balears, a tota Espanya. S’està confirmant, en aquests primers mesos estem aconseguint molt de tràfic i és perquè els temes són interessants. Aquest és l’objectiu, detectar fets d’aquí, que siguin atractius també fora.

El que ens diferencia de la resta de mitjans de Balears és que puc dedicar una persona durant tres dies a un sol reportatge. Els altres se centren més en el dia a dia, en l’actualitat, és el que els dóna tràfic. No competim tant per aquest espai, volem fer articles ben fonamentats. La nostra natura no és estar en el dia a dia, volem entrar en profunditat.

Fa poc vàrem fer un article llarg sobre l’ecotaxa i els usos que ha tingut en els seus anys de vida. Vàrem dedicar un esforç a la documentació i férem infografies de molta qualitat. Segurament és un article diferent del que faran la resta de mitjans. Quan MÉS va proposar la creació d’una aerolínia pública, no fem una notícia al moment amb la notícia de la proposta, però passats uns dies tindràs un article llarg dedicat al tema.

La idea és mantenir aquest model o es vol créixer i arribar més lluny?

Les dades que estem tenint ens conviden a créixer. La meva idea, i la mantindré mentre dirigeixi la redacció, és ampliar a la resta d’illes. Ens queixem que del centralisme de Madrid, però després ho apliquem igual amb Mallorca. Per això la següent passa és créixer per poder contar també les històries de Menorca, Eivissa i Formentera.

El referent per a nosaltres són les delegacions de Catalunya i Galícia. Mir de xerrar molt amb les direccions d’aquestes comunitats. Per exemple, ara hem iniciat el meu bolletí setmanal on repàs les notícies més destacades de la setmana i això ja es fa en aquestes delegacions.

Com afrontes el primer repte de direcció d’un mitjà?

Estic molt contenta. Sent una dona jove, és poc habitual que un mitjà estatal te doni la possibilitat de liderar una delegació a un territori. La feina és molta més de la que tenia a Madrid i no tan purament periodística. He hagut de llogar la seu o fitxar periodistes, és responsabilitat. Sigui per bé o per malament, ElDiario.es té el meu nom i llinatges.

He de dir que el retorn en aquests primers dies està sent molt positiu. La gent ens està acollint molt bé. Ja feia temps que ens deien que era necessari obrir una delegació aquí. Crec que estem contribuint a donar més riquesa a l’ecosistema de mitjans i això m’alegra.

T’hem vist també a les tertúlies d’IB3, respon una voluntat de guanyar un espai com a generadora d’opinió?

M’agrada molt participar en les tertúlies de televisió, és un format en què em sent molt còmode. Crec que està bé veure a figures de dones joves opinant sobre política als mitjans. Acostuma a ser un espai reservat a homes més majors i és positiu que existeixen referents. Moltes vegades a nosaltres se’ns exigeix dominar els temes en profunditat per poder opinar, no val amb la nostra visió.

Això es complementa amb el bolletí del qual hem xerrat abans, que ve signat per mi, és la meva valoració de la setmana. Crec que està bé potenciar els perfils individuals, especialment perquè van molt vinculats al ElDiario.es. Si creix la meva presència, també guanyarà el mitjà en general.

Com veus la situació política de Balears? Quina perspectiva tens de cara a 2023?

Tinc moltes ganes de l’arribada del període electoral, serà apassionant. Sembla que les coses arriben ajustades al darrer any. Podem afirmar que tindrem una presidenta els propers quatre anys, el dubte és si serà del PP o del Partit Socialista. Crec que el PSOE serà el partit més votat, però el dubte està en si sumarà amb la resta d’esquerres.

El que si em genera més por és la possible entrada de VOX al govern, amb alguna conselleria, com a Castella i Lleó. Tots els avenços dels darrers anys, poden ser tallats de soca-rel. La cultura, la defensa del català o els drets de les dones, estan en clar perill. El PP no refusarà la seva presència als governs i hem de ser conscients d’això.

Fem el vot a la teva vessant més acadèmica. Has estat realitzant la tesi mentre feies feina. Com has complementat la investigació amb la teva vida laboral en un sector tan dedicat?

Quan era becària al diari vaig demanar una beca d’investigació i me la varen donar. Al cap de poc em varen oferir un contracte de feina a ElDiario.es i vaig haver de triar. Finalment, em vaig quedar amb les dues opcions, deixant a un costat la beca. Assumir treballar vuit hores al dia i després arribar a casa i posar-te amb la tesi és molt dedicat. A més, jo sóc mirada amb la meva feina. La meva tesi té més de 800 pàgines, crec que és prova de l’obsessió amb què he treballat. He hagut de sacrificar moltes coses, especialment pel que fa a la vida social o fer esport. Però ha valgut la pena, jo convidaria a la gent a fer-ho.

És compatible una competició electoral justa amb el nostre sistema de mitjans o s’ha de corregir en campanya?

Abans d’iniciar la investigació creia que com vivíem en una campanya permanent no era necessari restringir res en el període electoral. Després de 5 anys estudiant el dret electoral m’ha canviat la perspectiva. Crec que els poder públics estan obligats a fer que les eleccions siguin justes. Ha d’haver-hi normes que estipulin com fan feina els mitjans al llarg d’aquell període, estic convençuda.

Debat diferent és si les normes que tenim son les millors. Des del meu punt de vista no ho són, la legislació s’ha quedat obsoleta. No es pot regular una campanya electoral sense incorporar internet en aquesta. L’aparell mediàtic tradicional encara té força, però la cosa està més repartida i això s’ha d’incorporar. A més, la Junta Electoral necessita més recursos per poder garantir que la competició és justa en aquest escenari. És el cas de les enquestes a internet, són molt difícil de controlar.

S’hauria de liberalitzar la feina dels treballs dels periodistes en campanya. No s’ha de limitar el temps a cert partit en els informatius, o han de tenir llibertat per convidar a qui vulguin als debats electorals. I això s’ha de complementar amb més recursos. A França el ministeri de l’interior col·labora per garantir la jornada de reflexió.

Quin és el país referent en aquesta qüestió?

Jo vaig estudiar el cas francès i he de dir que el consider millor que el nostre. També ha quedat demostrat que aplicar mesures d’un lloc sobre un altre no sempre funciona, s’ha d’adaptar.

L’administració electoral funciona bé a Espanya, no crec que l’hàgim de modificar molt. Podríem incorporar experts en periodisme a la Junta Electoral Central, no només sociòlegs o politòlegs. Com ha d’afrontar una campanya de desinformació a Facebook unes persones que no entenen molt bé el que és?

La llei si s’ha de modificar. El principi de proporcionalitat, els famosos blocs electorals, em sembla antiquat. Cada quatre anys ha pogut canviar molt la realitat social. Que hagis de dedicar si o si una proporció de temps a un partit en funció dels seus resultats fa quatre anys no trob que sigui el millor pels ciutadans. La clau està en el fet que els periodistes siguin lliures per donar informació i s’ha de valorar si aquesta és plural i de qualitat, no quedar-te en lo quantitatiu de minuts. Però per arribar a lo qualitatiu necessites recursos.

Té sentit la prohibició d’enquestes durant la darrera setmana de campanya?

Jo diria que no. Entenc la finalitat del legislador, que veu la influència de les enquestes i no vol que el ciutadà sigui manipulat. La cosa és que vivim al segle XXI i amb les xarxes socials plenes d’enquestes, millor que la ciutadania vegi les dels mitjans a deixar-la en mans d’algunes pirates que circulen per internet.

I la jornada de reflexió, té sentit?

La filosofia és la mateixa. El ciutadà té el cervell fregit i li donam un espai per reposar la informació que ha rebut. Per mi manca de sentit, perquè la ciutadania continua activa a les xarxes. Que no pugui entrevistar a un candidat o que no es pugui llençar un missatge a Twitter, quan la comunicació ja supera a la classe política i mediàtica, ha quedat desfasat.

Entrevista feta per: Julián Claramunt.